LA LLENGUA DE SIGNES
La llengua de signes catalana, coneguda habitualment per la sigla LSC, és la llengua de les persones sordes i sordcegues signants de Catalunya. Es tracta d'una llengua natural de modalitat gestual i visual emprada per part del col·lectiu de persones signants com a sistema lingüístic de comunicació social i cultural. També és la llengua en què solen relacionar-se amb altres persones del seu entorn familiar i social immediat.
La LSC, com altres llengües de signes, acompleix totes les funcions comunicatives possibles i, com tota llengua viva, té unes característiques que la distingeixen. La llengua de signes catalana ha evolucionat des dels seus inicis i continua evolucionant constantment. Interactua amb altres llengües de signes i orals, rep influències i incorpora progressivament conceptes i nous signes d’acord amb la societat del coneixement i la comunicació actuals.
L'Estatut d'autonomia estableix la garantia de l'ús de la llengua de signes catalana com a principi rector de les polítiques (article 50.6). És en aquest marc que es va aprovar la Llei 17/2010, del 3 de juny, de la llengua de signes catalana, Llei que regula, entre altres aspectes, el dret d’ús, l’aprenentatge, la docència, la recerca i la interpretació. Estableix també quina és l’autoritat normativa i la creació d'un òrgan estable de participació social en les polítiques lingüístiques relacionades amb aquesta llengua.
- LLEI 17/2010, del 3 de juny, de la llengua de signes catalana.
DOGC 5647 – 10.06.2010
- LLEI 27/2007, de 23 d’octubre, per la qual es reconeixen les llengües de signes espanyoles i es regulen els mitjans de suport a la comunicació oral de les persones sordes, amb discapacitat auditiva i sordcegues
BOE núm. 255 - 24.10.2007
- DECRET 142/2012, de 30 d’octubre, del Consell Social de la Llengua de Signes Catalana
DOGC 6245 de 02.11.2012